Recuperem una entrevista del 2009 de suma actualitat avui en dia per la situació de crisi que estem vivint feta a Antoni Calvera, un missioner que s’ha format com a persona a partir dels petits detalls que li han aportat els més de 17 anys vivint i ajudant a Àfrica. Missioner combonià de decidida vocació que va deixar enrere una vida estable tal com l’entenem aquí per dedicar-se a ajudar als altres i créixer com a persona.

 

Antoni, 17 anys anys a Àfrica és molt de temps. Vas estar un temps allà, després vas venir de nou a Barcelona i tenies pensat tornar a Àfrica. On et sents més còmode?

Després de l’experiència de 17 anys, ara en arribar aquí a Barcelona després de 12 anys seguits a Sud-àfrica em vaig sentir molt aliè, molt foraster fins i tot aquí a casa meva. En aquest moment crec que sí que hi ha moltes realitats moltes situacions en les que allà em sento més còmode sabent que jo no sóc d’allà.  Em fan sentir més còmodes certes situacions d’Àfrica que les d’aquí.

Quan pensaves en ser missioner, en un principi ho vas descartar perquè tenies parella. Però, finalment, va ser ella qui et va convèncer curiosament. Si ella no t’hagués persuadit, que seria Antoni Calvera avui?

Jo diria que més que ella em convencés, ella em va deixar tota la llibertat i em va dir que fes el que volgués perquè m’estimava i volia per mi el millor. Probablement seria un pare de família llicenciat en arqueologia i suposo que treballant en aquest camp que és el que jo estudiava a la universitat. No per això tinc consciència que seria ni millor ni pitjor. O sigui la cosa es va girar així, és a dir, es va desenvolupar el que tècnicament en diem la vocació missionera i, aleshores, ara sóc el que sóc.

Dels 17 anys que vas estar a Àfrica, 12 els vas passar a Sud-àfrica i 5 a Etiòpia. Què et va aportar de diferent cada país?

Claríssim. Etiòpia va ser acabar els anys 80, que eren els anys de la famosa fam. Aleshores vaig tocar el que representava aquesta fam, aquesta pobresa. A més a més, gran part dels 5 anys vaig estar a una província del sud, Sidamo, amb un poble i una cultura autènticament en una situació social, política i econòmica molt magre i molt diferent a la meva. O sigui que la pobresa la vaig tocar. A més, era una zona molt difícil perquè és un altiplà que està a una mitjana de 3.000 metres d’alçada i, per tant, hi fa fred. No hi ha boscos a 3.000 metres d’alçada i no es poden cultivar moltes coses. Per tant, vaig tocar el que l’autèntica pobresa i una cultura totalment diferent. Després els 12 anys a Sud-àfrica em van portar a enfrontar-me a la tremenda realitat de l’Apartheid. Jo vaig arribar que encara  no s’havia acabat i vaig veure les últimes cuades de tot aquesta situació. Vaig haver d’estar a un poble on els blancs i els negres eren coses diferents. I encara que s’acabés l’Apartheid, les arrels i el ressentiment de cop del fet de sentir diferents em van ensenyar que el que havia de fer és callar, escoltar i acceptar. Aleshores, no vaig ser el que fa i el que decideix i l’emprenedor, sinó que va haver de dedicar-me a treballar en aquell fantàstic i fabulós procés que va sorgir que se’n va dir de pau i reconciliació. Això volia dir escoltar i aprendre dels altres. Això va fer que fossin dues experiències molt diferents perquè pobresa també n’he vist moltíssima més de la que la gent pugui imaginar.

Durant la teva estada, vas haver d’aprendre tres llengües: el Sotho, el Xhosa i el Zulú. Sovint, a casa nostra la gent considera que la realitat lingüística és un obstacle. Creus que les llengües ens distancien dels altres o ens uneixen?

Jo crec que el fenomen de les llengües és un fenomen que l’hem d’entendre. Jo a Sud-àfrica vaig aprendre el Sotho, que és el que parlo. El Xhosa i el Zulú vaig haver d’aprendre-les a llegir-les també. Crec que les llengües formen part de la riquesa de les persones. Aleshores, aprendre a respectar la riquesa d’una persona és aprendre a respectar-la, és demostrar estimació i respecte. Per tant, per mi aprendre llengües és enriquir-me a mi mateix perquè en el fons una llengua és una forma de demostrar que la vida es veu d’una altra manera. Això és realment el que a mi em va xocar. Sud-àfrica té onze idiomes oficials i sempre m’agrada apropar-m’hi. Perdoneu perquè no vull ofendre a ningú, però vaig aprendre allò que em va sorprendre més comparant-t’ho amb aquí, que amb onze idiomes oficials allà a Sud-àfrica no es trenca la unitat nacional. El que ens enriqueix a les persones és que puguem comunicar-nos amb les persones amb diferents formes amb la seva pròpia llengua que és en la seva pròpia forma de veure la vida. Això per mi és summament enriquidor quan l’altre és extremadament empobrit perquè quan lluitem perquè hi hagi una sola llengua, sempre lluitem perquè sigui la meva i es deixa al costat les altres.

Normalment, tendim a considerar que la gent d’aquí tenim molt més, com a mínim, materialment parlant. Però tu, en canvi, expliques que els africans tenen una riquesa i una humanitat personal sovint superior a la nostra. Què ens falta a nosaltres del que tenen ells?

Jo diria que més que què ens falta, diria què ens sobra. Crec que ens sobra una falsa seguretat. Ens sobra un creure que nosaltres som el melic del món, que nosaltres som els que tenim la veritat i que la justícia i la veritat es desenvoluparan el dia que es facin tal com volem nosaltres. Els africans tenen una altra manera de veure la vida, una altra forma de veure les coses. Conceptes tan importants com natura, temps família, amistat i acollida els tenen molt més vius i molt més desenvolupats. Nosaltres, potser, estem en una societat que funciona en base a donar una empenta o un cop de colze. La nostra meta és progressar, treure una nota més alta, ocupar el lloc més alt. Encara que sembli irònic en aquest moments, tenir un sou i tenir una televisió amb més polzades, una casa més gran, un rellotge que tingui més prestacions, etc. Amb això, ens tanquem en nosaltres mateixos i la gent africana és molt més oberta.

Antoni, com veus el futur de la tasca de missioner?

És una tasca que encara no s’acaba. Jo vull aclarir una cosa molt breument. La tasca de missioner no és netejar negrets. Que en un passat potser ho va ser, no ho dubto. Però, avui no pot ser així. La tasca de la missió és la de compartir a partir d’un principi de fe meu, no de l’altre. Compartir dient el que em fa feliç i oferir-ho. No som un partit polític ni un club que hagi de tenir més socis. És a dir, el futur de la missió està més obert que mai.