Neil Harbisson: “Cal apartar les mosques emprenyadores i seguir el propi camí”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Xavi Amat

No vol saber on va néixer perquè vol sentir-se ciutadà del món, si bé té una especial estima per Catalunya, “que és com la meva iaia i em fa patir si l’ataquen i li fan mal”, diu. Neil Harbisson, artista i considerat el primer ‘home cibernètic’ del món, hi veu en blanc-i-negre ja que té acromatòpsia, però ha fet del color la seva font d’inspiració i d’investigació. Un ull artificial que li transforma els colors en notes musicals i que porta dia i nit li va canviar la vida aviat farà deu anys.

Després d’una dècada i de sortir en no pocs mitjans de comunicació, encara hi ha gent que se sorprèn al veure’l amb l’eyeborg?  

Sí, això no ha canviat gaire des de l’any 2004. I va segons la franja d’edat: els nens assenyalen l’eyeborg i en volen un, encara que no sàpiguen què és; els adolescents se’n riuen; els joves pregunten; molta gent gran es fa l’entesa i diu que ja sap de què va el tema… Però bé, és una cosa amb la que he de conviure, i si vull escoltar els colors l’he de portar.

Encara que això li hagi comportat problemes més seriosos que els dels infants rient-se’n…

He tingut problemes als aeroports, a la platja perquè hi ha banyistes que es pensen que els estic gravant, per entrar al cinema… Per això va ser tan important per mi que, després d’insistir moltíssim, em deixessin sortir a la fotografia del passaport amb l’eyeborg, i almenys en determinades situacions puc demostrar que l’ull electrònic forma part de mi. Va ser la primera vegada que un govern (el britànic) reconeixia un aparell electrònic com a part d’un cos, d’una imatge, i és per això que es diu que sóc el primer ‘home cibernètic’.

Per què fa el pas de crear una Fundació?

La Cyborg Foundation la inaugurem amb la coreògrafa Moon Ribas l’any 2010 amb l’objectiu d’ajudar d’altres persones a convertir-se en cyborgs, i per defensar els drets de les persones que volen fer servir la tecnologia com a part del cos. Volem que sigui un centre, un espai, on es trobi la gent que vol estendre els seus sentits, que s’expressi a través dels sentits. Desitgem que la comunitat creixi, i que sigui el focus del cyborguisme, a partir del qual es poden obtenir uns resultats artístics molt interessants.

- Publicitat -

Vostè ha obert un ventall molt ampli en aquesta direcció. Ha fet obres pictòriques transformant a colors una música, una cançó, un discurs. Crea també el que en diu retrats sonors, a partir dels colors del rostre de gent coneguda…

El fet de transformar els colors a sons existeix des de fa segles, i quan cursava Batxillerat Artístic ho vaig anar treballant. Vaig relacionar cada nota amb un color, i vaig començar a fer concerts de color. A Anglaterra vaig anar a una conferència sobre cibernètica d’Adam Montandon, vaig parlar amb ell per preguntar-li com podia estendre els meus sentits, i vam arribar a l’eyeborg, que transforma els colors en notes. S’obria tot un nou món per mi, i gaudeixo especialment fent els retrats sonors, en que “transformo” les cares de les persones en acords musicals. Trobo que és una nova manera de percebre les persones i m’omple molt escoltar les cares de la gent. Ja en tinc fets prop de 200.

Li sap greu, no veure-hi en color?

Veure-hi en blanc-i-negre no és per mi un problema, sinó una condició visual. Ara bé, és cert que la meva relació amb el color ha estat d’amor i d’odi. Sobretot durant l’adolescència volia esquivar el tema, però vaig veure que era impossible. El color és una qüestió extremament popular, a tot el món. Cada dia, sense adonar-nos-en, tots fem un munt de referències al color. Quan vaig entendre què era he perseguit percebre’l, i ara tinc clar que tota la meva vida la dedicaré al color, és un camp tan extens que tota una vida no dóna ni per experimentar-ne l’1%.

En quin moment es produeix aquesta decisió?

Quan vaig perdre la vergonya, i vaig fer el que volia prescindint del que diguessin. Molts em deien i em diuen que és una ximpleria percebre els colors, que no és tan important ni necessari.

I vostè, ni cas.

Segueixo la pròpia intuïció, l’important és fer el que sentis, allò que portes dins. Al llarg de la vida trobes mosques emprenyadores, però cal apartar-les i seguir el teu camí.

Tal com estan les coses, molts joves estan marxant fora a buscar-se la vida. Vostè, que té arrels fora de Catalunya, s’ho ha plantejat en alguna ocasió?

Tinc molt clar que, precisament ara, no marxaré, perquè vull ser aquí a Catalunya el 2014. Hi ha un ambient de creació d’alguna cosa nova, d’un possible nou Estat, i això m’emociona molt.

Està interessat en la política, doncs.

M’interessa la salut de Catalunya, la veig com la meva iaia, i que li facin mal, que l’ataquin, m’afecta molt, i m’afecta que no sigui lliure.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca