Darrerament, i en motiu de l’auge mediàtic del moviment independentista a Catalunya, observo amb preocupació l’argumentari de molts periodistes i intel·lectuals del que podríem anomenar l’esquerra il·lustrada espanyola. Dels llops cavernaris no n’espero res, i els seus lladrucs sovint fan més llàstima que una altra cosa. Però sí que n’esperava molt més de la capacitat d’anàlisi i reflexió de l’esfera il·lustrada, i encara més quan aquests arguments procedeixen de la ploma de catedràtics i reconeguts pensadors.

Vegem-ne alguns exemples:

Manuel Cruz, catedràtic de filosofia contemporània de la Universitat de Barcelona, afirmava a El País el passat 6 d’octubre, que per a ser nacionalista no calia haver llegit ni un sol llibre:

 “Un viejo amigo mío, acreditado científico social, suele bromear diciendo que el nacionalismo es la actitud política que requiere un menor esfuerzo intelectual. En efecto, si uno se declara liberal, a continuación viene casi obligado a especificar si lo es en el sentido más clásico, de Stuart Mill, o en el de Berlin, o en el de Dahrendorf, o incluso en el del neoliberalismo. Si uno se declara socialista, no le queda más remedio que justificar su reformismo frente a los partidarios de transformaciones más radicales y reconstruir las discusiones teórico-políticas entre socialdemócratas y comunistas que atravesaron buena parte del siglo XX, y así sucesivamente. Para ser nacionalista, en cambio, no hace falta haberse leído un solo libro: basta con apelar a un sentiment, el cual se da por descontado que constituye fuente incuestionable de legitimidad política.”

Potser sóc jo, però no recordo en quin moment Manuel Fraga, Eduardo Zaplana o José María Aznar van citar a Stuart Mill o a Milton Friedman per justificar les seves polítiques de tall neoliberal. Tampoc em venen a la memòria ara mateix els discursos on José Bono, José Luis Rodríguez Zapatero o el propi Felipe González argumentaven a favor de la via reformista proposada per Eduard Bernstein, en contra de les posicions més revolucionàries de Rosa Luxemburg o Karl Liebknecht. Si algú els recorda, si us plau que me’ls faci arribar.

I si aquesta reflexió intel·lectual que, segons Manuel Cruz, es dóna en totes les opcions ideològiques menys en el nacionalisme, és inexistent en les seves principals figures públiques, molt més agosarat seria afirmar que el gruix dels votants del PP o del PSOE tenen la capacitat d’aportar arguments de tant alta volada.

La conclusió evident seria que de poc llegits el món n’és ple. Totes les posicions ideològiques són defensades tant per brillants pensadors com per ignorants rematats; és injust, a la par que demagog, voler fer creure que el nacionalisme (el català, of course, com puntualitzaria J.B. Culla), és justament l’única posició que no requereix cap nivell cultural. Afirmació que, d’altra banda, és un insult directe a tots els intel·lectuals del catalanisme, des de Valentí Almirall a Pi i Margall, passant per Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Antoni Rovira i Virgili i un llarg etcètera. Copsem ací un oblit evident del factor històric, que no serà pas l’únic de l’article, com demostra el següent paràgraf:

“Es cierto que el nuevo agravio que parece haberse constituido en actualizado banderín de enganche del independentismo es el denominado expolio fiscal, que no seré yo quien defienda (además, ¿quién se atrevería a defender algo calificado previamente como expolio?).”

Per Manuel Cruz i molts d’altres intel·lectuals i militants d’esquerres l’espoli fiscal és només una excusa de la dreta catalana per monopolitzar el debat polític i distraure l’atenció de les retallades, l’autèntic problema de la societat catalana. Una excusa inventada des de fa pocs dies pel propi Artur Mas, com sembla que indica el sintagma “nuevo agravio”. I aquí tornen a sorgir els problemes evidents d’obviar el discurs històric. Contràriament al que opina Cruz, els nacionalistes catalans han d’estar molt ben informats per justificar que el greuge fiscal de l’estat espanyol envers Catalunya fa tres segles que dura.

El primer exponent de l’espoli fiscal fou el cadastre, impost aprovat el 1715 i que va “multiplicar per 7,3 la fiscalitat directa que els catalans havien aprovat en plena guerra, tant a la Cort de Felip V (1701) com a la de Carles III (1705)”, segons Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya. Aquest afegeix: “[el cadastre] es va imposar en un context de desfeta econòmica i demogràfica i de destrucció material. I es va aplicar manu militari”.

La pressió fiscal desproporcionada, però, no impedí que Catalunya es desenvolupés econòmicament de forma excepcional, especialment a partir del 1778, quan el monarca Carles III de Borbó permeté a alguns ports catalans, entre d’ells Barcelona, comerciar amb Amèrica. Fins aleshores el comerç transoceànic el monopolitzava el port de Sevilla.

Tanmateix, no fou pas gràcies a la inversió estatal a Catalunya que aquesta pogué iniciar i mantenir la Revolució Industrial. Aquesta es feu exclusivament a partir de capital privat; d’ací l’auge de les empreses familiars, petites i mitjanes, centrades en la indústria tèxtil i en el comerç, en comparació a les grans empreses de capital estatal ubicades a Madrid i dedicades a la banca i a les finances. A finals del segle XIX Catalunya ja aportava a l’estat un 27% dels recursos, tot i ser només un 10% de la població estatal. Aquesta divergència entre aportació al PIB estatal i demografia ha continuat fins als nostres dies; als darreres Pressupostos Generals pel 2013, a Catalunya li pertoca l’11,9%% de la inversió estatal, malgrat aportar prop del 20% del PIB.

El greuge fiscal, doncs, ni té dos dies ni és una excusa inventada pel govern de CiU per distraure l’atenció. Actualment, el mateix Vicenç Navarro, economista al qual no se’l pot jutjar precisament de nacionalista català – ni molt menys – afirma que és injust i esbiaixat confondre la demanda ferma de la societat catalana d’un tracte fiscal just amb una estratègia electoralista de CiU.

És també injust atorgar únicament a la dreta catalanista l’estendard de l’independentisme. Històricament, han estat les esquerres les que han mantingut vives les aspiracions de Francesc Macià i Lluís Companys durant tota la dictadura franquista i durant bona part de l’era democràtica. Tan sols fa dos dies que CiU s’ha posicional clarament a favor de l’estat propi, i tot i així encara no ho crida massa alt.

Fer equivaldre nacionalisme amb burgesia catalana és un argument tan vell com Alejandro Lerroux, que avui en dia ha ressuscitat gràcies a les aportacions de Ciutadans, UPyD, el gruix del moviment 15-M i algunes desafortunades declaracions de certs dirigents del PSOE.

Un altre argument típic que, tristament, esbossen tant la dreta com l’esquerra espanyolista  és el de posar el nacionalisme català a l’alçada dels totalitarismes de la primera meitat del segle XX. Sense més embuts, així ho expressa Antonio Elorza, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Complutense de Madrid, a l’article “Cataluña, democracia aclamativa” publicat a El País:

“Porque si admitimos que por encima de la sociedad y de la política catalana existe esa Cataluña enteriza, capaz de transmitir sus intenciones y voluntades a alguien, ahora el presidente Mas, con el respaldo de un movimiento de masas, los supuestos del pluralismo y de la vida democrática se desvanecen. Entramos de lleno en otra concepción de las relaciones y de las normas políticas, que además encuentra unos desagradables antecedentes fácticos y doctrinales en el ascenso de los nacionalismos autoritarios en el primer tercio del siglo XX”.

I per si no quedava prou clar, s’afanya a etzibar, referint-se a l’enccontre entre Barça i Madrid del passat 7 d’octubre:

“El partido del domingo será la ocasión para escenificar esa exigencia de unanimidad hacia Cataluña y Europa. Con otro contenido ideológico, en la senyera colectiva del Camp Nou, como otrora en Nüremberg, no caben opositores ni disidentes.”

No menys agosarada és l’afirmació de José Álvarez Junco, també catedràtic d’ Història a la UCM, en un altre article:

“El proyecto independentista está ligado a los nacionalismos del siglo XIX. Las rivalidades de aquella época llevaron a las dos guerras mundiales que causaron el declive europeo del XX.”

Per aquests notables catedràtics, doncs, és legítim posar al mateix sac el nazisme que el catalanisme; tal barbaritat forma part de l’enganyosa afirmació de “tots els nacionalismes són iguals”. Des de la meva humil opinió, no és pas el mateix l’ imperialisme britànic que el nacionalisme irlandès, i només un dement relacionaria el nacionalsocialisme alemany, que acabà matant a més de sis milions de persones, amb un moviment polític, social i cultural com ha estat el catalanisme, que sempre s’ha emmarcat en unes estructures d’acció i pensament plenament democràtiques, o almenys pacífiques. Simplificant: quantes persones han mort sota la bandera espanyola i quantes sota la bandera catalana? La resposta és ben il·lustrativa.

L’últim exemple el prenc de l’article “Catalonian CT”, del periodista i escriptor Guillem Martínez, en el qual, sorprenentment, l’autor fa equivaldre la reacció del president espanyol Mariano Rajoy davant de les demandes del moviment 15-M al posicionament d’Artur Mas davant de la manifestació de l’11-S:

“El abrazo de Mas al 11-S es como el no abrazo de Rajoy al 15-S, pero con mayor componente inverosímil. (…) En Barcelona, el presidente asumió las demandas de los manifestantes, lo que le supone un alejamiento del orden vigente. En Madrid, el presidente no asumió nada, en lo que es otro alejamiento del orden vigente.”

No voldria pas ser malpensada, però és aquesta una forma de justificar que el govern espanyol ja fa bé d’obviar que el passat 11 de setembre 1,5 milions de ciutadans van sortir pels carrers de Barcelona? Hauria vist més sensat, el Sr. Martínez, que el president Mas hagués fet oïdes sordes a l’aclamació popular?

Què passaria si, en lloc de crits d’independència, pels carrers de Barcelona haguessin ressonat els lemes del 15-M? També veuria bé el Sr. Martínez que se’ls obviés?

No veig tampoc clara aquesta afirmació de “allunyament de l’odre vigent”, precisament quan en menys de dos mesos els ciutadans catalans tindrem la possibilitat de parlar a les urnes. I en cas que es convoqui un referèndum, aquells no favorables a la independència també podran expressar la seva opinió lliurement.

En definitiva, és realment una llàstima que aquests aclamats acadèmics i pensadors arribin a uns arguments tant baixos quan es tracta d’analitzar el procés d’emancipació nacional de Catalunya. Potser perquè hi posen més fetge que racionalitat; o perquè el subconscient els traeix. O perquè el fet de no voler que el poble català s’expressi amb llibertat pot més que qualsevol ideari il·lustrat al qual de segur han jurat fidelitat.

Tots els articles citats:

Álvarez Junco, José: El sueño ilustrado y el Estado-nación. El País, 03/10/2012.

Cruz, Manuel: Independencia: ¿para qué, exactamente? . El País, 06/10/2012.

Elorza, Antonio: Cataluña, democracia aclamativa. El País, 06/10/2012.

Martínez, Guillermo: Catalonian CT. El País, 25/09/2012.

Navarro, Vicenç: El nacionalismo españolista. Sistema, 05/10/2012.

Fonts emprades:

Revista Sàpiens, nº 122. Especial “300 anys d’espoli”