Albert Donés i Antequera

El fet de viure en una comarca com les Garrigues, et dóna molts cops una perspectiva de la vida molt diferent de la que es pot tenir en una gran ciutat. Els que viuen en ciutats com Barcelona donen per fetes moltes obvietats i no entenen que moltes coses que ells consideren “normals”, al nostre territori són “excepcionals”. Quan parles amb gent que desconeix la idiosincràsia d’una terra com la meva comarca, que és perfectament aplicable a altres comarques també poc agraciades socioeconòmicament parlant, t’adones que el famós equilibri territorial, amb el qual massa vegades les elits governants s’han omplert la boca -molts cops amb una visió molt centralista-, sembla ser una evidència que cap d’ells qüestiona.

Per desgràcia, res més lluny de la realitat. S’ha avançat molt en aquest aspecte en els darrers anys, és cert; però sembla que, actualment, amb l’excusa de la crisis que estem patint, tot és pot justificar, sobretot la falta d’inversions necessàries pel desenvolupament de comarques com la meva. Molts cops, hem pensat que, amb petita part del que s’inverteix en zones més poblades, comarques com les Garrigues seriem productives i donaríem la oportunitat de fixar la gent al territori. I és que, quan se’ns ha donat l’oportunitat de desenvolupar-nos, no ho hem desaprofitat.

Les comarques interiors, generalment més pobres, acostumem a tenir una xarxa de comunicacions bastant deficitària; en molts casos, la comunicació entre dos pobles encara es fa mitjançant pistes forestals sense asfaltar, fet que dificulta que es puguin mancomunar serveis bàsics i desenvolupar un teixit econòmic productiu ja que avui en dia la circulació viària és importantíssima. Tenint en compte que solen ser comarques i territoris on la base econòmica és l’agricultura, en molts casos de secà, és fàcil d’endevinar que només hi ha dos solucions.

La primera opció -que en molts casos és el camí més fàcil que emprenen els nostres governants- consisteix en subvencionar aquests territoris amb la pretensió que un seguit de gent, en molts casos d’edat elevada, s’arrelin al territori a base d’engrunes. Ja sigui amb ajuts com la indemnització compensatòria a la fruita seca -amb retards de pagament i amb dotacions cada cop més minses- o amb plans de millora diversos.

L’altra opció consisteix en apostar clarament per la modernització de les explotacions, fent que el territori tingui un futur més clar i amb una oportunitat de sortir se’n. Jo sóc, sense cap mena de dubte, partidari d’aquesta segona opció; i posant de relleu la problemàtica de la meva comarca: el reg ha estat i és la gran solució al despoblament de les Garrigues.

Des dels anys 90, quan el govern de la Generalitat va fer una “provatura” de com pot condicionar i canviar l’aspecte social ,econòmic i demogràfic d’un poble com Bovera, ha demostrat que és possible canviar el futur d’un territori gràcies al reg, que terres de difícil conreu i abandonades, podien esdevenir, en poc temps, terres productives, pròsperes i revaloritzades.

La gent del territori vàrem creure, amb entusiasme, que si s’estenia l’efecte Bovera a la resta de la comarca, sobretot a les anomenades Garrigues altes, teníem una oportunitat de progressar i assegurar un futur fins al moment poc clar. Malauradament, no va ser així i, tret d’alguns pobles que mitjançant desenvolupar fases del Garrigues-sud s’han anat incorporant al reg, encara som molts els pobles que esperem des de fa molts anys l’aigua a les nostres finques.

El Segarra-Garrigues ha estat el gran somni de molts pagesos i pageses i ara veiem com per circumstàncies que no entenem, o que ens costa d’entendre, patim un cop més un retard en la posada en reg de les nostres finques. No entenem que se’ns posi l’excusa que s’hi vol apuntar poca gent (… i menys que se n’apuntarà com més anys passin!); no entenem que se’ns posi com a excusa que el preu és car (a l’Albagés ens toca reg de suport de 1500 m3/ha a un preu de 0,12 €/m3, en aquests moments paguem 0,28 €/m3 del Garrigues-Sud i ens surt rendible!!, sí, estem parlant de més del doble de barat!!); no entenem tampoc que se’ns posi com a excusa que el Govern no disposa de diners. En resum, si no es fa és en gran mesura perquè no es vol fer, perquè és una qüestió de creure-s’ho de valent.

Jo em resisteixo a deixar perdre aquesta oportunitat. Ens han posat el caramel a la boca i quan ja l’hem començat a degustar, ens l’han tret i no ens el volen tornar a donar. Quan expliques això a Barcelona, has de fer-los entendre que el Segarra-Garrigues no és una despesa, és una inversió, una inversió de futur. Si se’ns donen les eines necessàries, comarques com les Garrigues podem arribar a ser motors econòmics tant de les terres lleidatanes com del nou país que sembla que aviat tindrem.

Hi ha una dita que diu que els catalans de les pedres en treuen pans!…..jo afegiria que la gent de les Garrigues de les pedres (de la pedra seca garriguenca) en traiem pa, vi i coca i tot!… i encara ens em guardem!